En los vastos jardines sin aurora;
Donde yo sólo sea
Memoria de una piedra sepultada entre ortigas
Sobre la cual el viento escapa a sus insomnios.
Donde mi nombre deje
Al cuerpo que designa en brazos de los siglos,
Donde el deseo no exista.
En esa gran región donde el amor, ángel terrible,
No esconda como acero
en mi pecho su ala,
Sonriendo lleno de gracia aérea mientras crece el tormento.
Allà donde termine este afán que exige dueño a imagen suya,
Sometiendo a otra vida, su vida,
Sin más horizonte que otros ojos frente a frente.
Donde penas y dichas no sean más que nombres,
Cielo y tierra nativos en torno de un recuerdo;
Donde al fin quede libre sin saberlo yo mismo,
Disuelto en niebla, en ausencia,
Ausencia leve como carne de niño.
Allà, allà lejos;
Donde habite el olvido.
Luis Cernuda (Donde habite el olvido)
(Perquè avui, 19 d'octubre de 2011, la mare ha traspasssat)
__________________________________________________________________________
A N T Ò N I A
Nom de sol,
quan va a rentar manega la lassa roba blanca
amb la gràcia d'un vol
a l'entorn del seu cap massa bell per comprendre.
Riu, tot cantant
una cançó canalla que té regust de ruda
i s'encanta sotjant
la seva cara fresca al fons de l'aigua tèrbola.
Els braços, a l'aire,
piuen amb fúria la roba marcida.
Una merla cantaire
que bevia al bassiol fuig plena de paüra,
i ella riu
amb una joia franca de bestia vencedora
i espolsa el vol de l'ocell fugitiu
amb un serrell d'escuma, que en caura a terra fa
un allegro vivacce.
Màrius Torres (novembre 1933)
_____________________________________________________________
Us he deixat la meva sang
arrapada a una lluita,
síl·labes
d'intens amor,
xiprers, tancats.
La meua sang, entre la pols,
un vent novell l'espargirá,
l'esborrarà d'un pas.
Jo seré
als llavis d'un enamorat.
Oh tancat de l'alexandrí,
per tu pregue.
Martiritzat
sota la gran lluna dels horts,
he de ser el nom esdentat
d'una llosa perduda.
Amb mi
han de cantar tots els amants.
d'intens amor,
xiprers, tancats.
La meua sang, entre la pols,
un vent novell l'espargirá,
l'esborrarà d'un pas.
Jo seré
als llavis d'un enamorat.
Oh tancat de l'alexandrí,
per tu pregue.
Martiritzat
sota la gran lluna dels horts,
he de ser el nom esdentat
d'una llosa perduda.
Amb mi
han de cantar tots els amants.
Vicent Andrés Estellés (Balanç de mar. Epíleg)
_____________________________________________________________
No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i tot era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.
T'estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i l'abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.
Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com t'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprén l'idioma de l'absència.
Joan Fuster (Escrit per al silenci)
_____________________________________________________________
CANÇÓ A TIRÈSIAS
Ara la mort em priva
dels meus ulls, per mirar.te.
Clamo, perdut, i capto.
M'ha fet orb. Com t'esguarda!
Fuges de tramuntana,
on et dius seguríssim.
M'ha fet orb. Com t'esguarda!
Fuges de tramuntana,
on et dius seguríssim.
Penses potser: "Jo
guardo l'or, conec llibres.
Pot l'endeví saber-me
Pot l'endeví saber-me
tan endins d'aquests somnis?"
Sí, ben semblant als altres:
rostre, camí, refugi.
Però la mort prenia
uns vells ulls i s'antansa.
Salvador Espriu (Mrs. Death)
_____________________________________________________________
JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un de mi que m'ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.
Josep Palau i Fabre (Poemes de l'alquimista)
_____________________________________________________________
Us llego,amics, senzillament,
els tres quefers humils de sempe:
viure (i menjar) amb decòrum cada dia;
si podeu, endegar cobejança i luxuria;
pensar (creure o dubtar)
en la certesa i les hipòtesis
de la mort de la carn
i la vida nova de l'ànima.
No hi ha res més a fer; i basta.
La resta és literatura.
Pere Quart (Codicil d'un poeta a Vacances pagades)
ALGÚ M'HA CRIDAT
Jo no sóc més que un arbre que s'allunya del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constel·lacions
d'aquestes altes nits de fabulosa riquesa.
Però de cop s'il·luminen les nits
amb paraules com a flames,
torna la veu, la veu, nocturna de sempre, del mar,
cridant-me sols, cridant-me.
He poseït els camps, la brasa de la tarda,
més ara sóc orella i pas insomnes.
Joan Vinyoli (Cinc poemes davant la mar)
SI EM VAGA
Viuré, si em vaga encar de viure,
Us llego,amics, senzillament,
els tres quefers humils de sempe:
viure (i menjar) amb decòrum cada dia;
si podeu, endegar cobejança i luxuria;
pensar (creure o dubtar)
en la certesa i les hipòtesis
de la mort de la carn
i la vida nova de l'ànima.
No hi ha res més a fer; i basta.
La resta és literatura.
Pere Quart (Codicil d'un poeta a Vacances pagades)
_____________________________________________________________
ALGÚ M'HA CRIDAT
Jo no sóc més que un arbre que s'allunya del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constel·lacions
d'aquestes altes nits de fabulosa riquesa.
Però de cop s'il·luminen les nits
amb paraules com a flames,
torna la veu, la veu, nocturna de sempre, del mar,
cridant-me sols, cridant-me.
He poseït els camps, la brasa de la tarda,
més ara sóc orella i pas insomnes.
Joan Vinyoli (Cinc poemes davant la mar)
_____________________________________________________________
Viuré, si em vaga encar de viure,
Supervivent d'un cant molt remot.
Viuré amb la cella corrugada
contra les ires, contra el llot.
Viuré dreçant-me com un jutge,
només mirant, sense dir mot.
com la paret en el seu sòtol
com una pedra en el seu clot.
Josep Carner
_____________________________________________________________
ULLS CLUCS...
ulls clucs
l'amor
sap que la vida sempre és una festa
una cançó
Déu se l'estima com la llàntia encesa
ulls clucs
l'amor
Déu li manava que es tallés la bena
passava jo
i ara es venjava fent que fossis meva
xiula i feineja
fa ta cambreta
Joan Salvat-Papasseit
CANÇÓ DE L'AMOR EFÍMERA
O bella inconeguda passatgera del tram
qui tens un posat rosa i un esguard ple de sol;
que mostres una sina cobertora del dol
i et vesteixes, discreta, la bruseta d'estam.
O bella inconeguda que ets menuda i audaç
i que sense companya t'arrisques a la platja
i no tems l'escomesa del fillol qui s'assatja
al domeny de les ones i te'n prega el teu braç.
O bella inconeguda que en sentir la malícia
de les ullades frèvoles, tota t'has commogut...
tancades les oïdes a mots que el vent s'ha endut,
boi sospirant potser pel goig d'una carícia.
O bella inconeguda, del tram t'he vist baixar
-i avui t'he somiada i et somiaré demà-.
Joan Salvat-Papasseit
CORRANDES D'EXILI
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededéu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Joan Oliver (Pere Quart)
ulls clucs
l'amor
sap que la vida sempre és una festa
una cançó
Déu se l'estima com la llàntia encesa
ulls clucs
l'amor
Déu li manava que es tallés la bena
passava jo
i ara es venjava fent que fossis meva
xiula i feineja
fa ta cambreta
Joan Salvat-Papasseit
CANÇÓ DE L'AMOR EFÍMERA
O bella inconeguda passatgera del tram
qui tens un posat rosa i un esguard ple de sol;
que mostres una sina cobertora del dol
i et vesteixes, discreta, la bruseta d'estam.
O bella inconeguda que ets menuda i audaç
i que sense companya t'arrisques a la platja
i no tems l'escomesa del fillol qui s'assatja
al domeny de les ones i te'n prega el teu braç.
O bella inconeguda que en sentir la malícia
de les ullades frèvoles, tota t'has commogut...
tancades les oïdes a mots que el vent s'ha endut,
boi sospirant potser pel goig d'una carícia.
O bella inconeguda, del tram t'he vist baixar
-i avui t'he somiada i et somiaré demà-.
Joan Salvat-Papasseit
_____________________________________________________________
Feliç qui ha viscut dessota un cel estany,
i la seva pau no es mudava;
i qui d'uns ulls d'amor sotjant la gorga brava
no ha vist terrejar l'engany.
I qui els seus dies l'un per la vàlua de l'altre
estima, com les parts iguals
d'un tresor mesurat; i qui no va a l'encalç
del record que fuig per un altre.
Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l'esperança, casta penyora de la treva
que la Mort havia atorgat.
Qui tampoc endavant el desig no mena:
que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
s'abandona a una aigua serena.
Carles Riba (Seré un cor dins la fosca...)
_____________________________________________________________
Pensant en els refugiats que Europa refusa acollir.
CORRANDES D'EXILI
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededéu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Joan Oliver (Pere Quart)
_____________________________________________________________
