A l'assaig filosòfic El mite de Sísif (1942) vaig albirar el sentiment de l'absurd, i la sensació de la intrascendència de l'èsser huma enfrontat al cosmos, al seu destí i a la història. La peste (1947) em mostrà el valor d'algunes persones davant les catàstrofes; un plantejament de la solidaritat davant l'individualisme i el materialisme on fonamentem la nostra vida.
El meu gran reencontre amb Camus vaig fer-lo amb la lectura de la seva autobiografia El primer hombre. Obra pòstuma que la seva filla Catherine s'encarregà d'ordenar i editar i que al 1994 ens arribà a travès de l'editorial Tusquets, amb traducció d'Aurora Bernárdez.
L'estrany, editat per Proa (nùm.33 de la col·lecció BUTXACA) ha estat d'aquelles relectures que et fan replantejar l'anomia social que ens acondueix vers una indiferència generalitzada, fruit de la incapacitat de les nostres democràcies per millorar la nostra societat i enfortir els valors humans que han de fer del món un lloc de trànsit més just i llibertari per a la humanitat.
En aquestes dates pre-electorals, en què la mediocritat de la classe política es fa palesa, els hauríem de recordar la frase d'Albert Camus:
“Demòcrata, en definitiva, és aquell que admet que l’adversari pot tenir raó, que li permet per tant, expressar-se i accepta reflexionar sobre els seus arguments.”
