Jacint Verdaguer: una biografia
Editorial Destino i Ajuntament de Barcelona
Barcelona, Març 2016
ISBN: 978-84-7727-571-8
Pàgines: 336
Ressenya
Existeix una certa proliferació d’obres verdaguerianes. Dins la quinzena poètica d’enguany de la Fundació Jacint Verdaguer, Ramon Pinyol presentava a Folgueroles Flors del Calvari. Edició crítica, fruit de la tesis doctoral de M. Àngels Verdaguer. Al maig del 2015, Andreu Carranza ens oferia una visió novel·lada de la vida de Mn. Cinto: El poeta del poble. Editorial Destino (Premi Josep Pla 2015). Aquest proppassat març ens arribava la darrera biografia: una obra conjunta de N. Garolera, catedràtic emèrit de l’UPF —gran especialista en Verdaguer— i de M. Pessarrodona, guardonada el 2011 amb el Premi Nacional de Cultura en l’apartat literatura.
Els coautors, rere un justificació i l’arbre
genealògic del poeta, dediquen uns dos
terços de l’obra, de 336 pp., als aspectes biogràfics i unes 115 a informacions
diverses: una vintena de “judicis
crítics” (lloances); seguida de tres apèndixs on s’orienta al lector sobre
personatges, espais geogràfics, entitats culturals, premsa... És en els cinc
annexos on es concentren les aportacions més innovadores: els testaments de Mn.
Cinto, les seves dedicatòries a membres de la Casa Real o l’escrit de Maria
Gayón sobre el poeta.
L’objectiu dels autors —no delimiten a qui
pertanyen els continguts— és presentar als lectors, neòfits o no, un “Verdaguer
de carn i ossos”. Pretenen rescabalar la seva figura tot eradicant del seu
perfil humà les connotacions de la seva pretesa bogeria.
Aquesta biografia ha estat rebuda per la
crítica especialitzada de manera dual. Em cridà l’atenció la visió de Josep Massot a La Vanguardia (9 d’abril 2016) sota el
titular: “Un Verdaguer humano” i l’escrita, quatre dies després, per Jordi
LLovet al diari El País sota el
títol: “Verdaguer: una extravagància editorial” i subtitulat: “La darrera
biografia de Mossèn Cinto cau en anatopismes, en posar-li influències que mai
tingué”. Tots dos comparteixen el fet
que, amb l’afany de prestigiar Verdaguer, els autors recorrin a forçades
analogies amb autors europeus del XIX i el XX desconeguts per Mn. Cinto. Més
encertats, en opinió de LLovet, són els paral·lelismes entre el nostre capellà-poeta i Chauteaubriand, Lamartine, Baudelaire o
Mistral, autors que degué llegir i que es troben en una òrbita
esteticoespiritual semblant. Ambdós crítics valoren l’aportació d’una sèrie
de documents, un quants inèdits, que Garolera i Pessarrodona presenten a la
segona part del llibre.
