La fugitiva
Editorial Proa (A tot vent, 678)
Barcelona, gener de 2018
ISBN: 978-84-7588-695-4
Pàgines: 272
Ressenya (Pubicada al setmanari el3devuit el 16-03-2018)
Blanca
Busquets i Oliu (Barcelona,1961)
és escriptora, periodista i filòloga. Des del 2003 amb Presó de neu ens ha ofert un reguitzell d’obres de gran qualitat literària:
El jersei (2006), Tren a Puigcerdà (2007), Vés a saber on és el cel (2009), La nevada del cucut (2010, premi
Llibreter 2011), La casa del silenci (2013), Paraules
a mitges (2014) i Jardí a l’obaga
(2016). Obres traduïdes a diverses llengües.
La fugitiva ens torna a situar l’eix central del relat a Can Torralba de les cases de
La Carena (Cantonigrós), el mateix context geogràfic que Blanca Busquets emprà
per Jardí a l’obaga. A ambdues obres
l’autora pretén mostrar-nos l’evolució del seu espai muntanyenc, a la manera
com M. Rodoreda va fer amb Jardí vora el
mar.
L’estructura en tres parts de La fugitiva (La casa de la vergonya, El
castell de l’oblit i Jardí al sol) suggereix l’esquema clàssic d’un drama
teatral. La veu omniscient de la narradora, na Mireia, la protagonista
nonagenària, resident al barri de Sarrià de Barcelona, ens anirà desenredant la
troca del fil d’Ariadna de la seva agitada existència. Conflictiva amb la
família, esquerpa, manaire i malcarada vers les persones del seu voltant ─només
manté una relació afable amb la seva neta Sònia─ anirà evolucionant vers una
continguda tendresa a mesura que els dolorosos avatars de la seva vida siguin
redimits de l’oblit a través d’una catarsi més circumstancial que desitjada.
Tot el relat traspua temàtiques de caràcter psico-social: el maltractament de
les dones, el mutisme vergonyós de l’incest familiar, l’odi als propis
progenitors, les adopcions irregulars d’infants, el matrimoni per l’interès de
canvi d’estatus, el món penitenciari femení, la recerca de les arrels de la
pròpia identitat, ...
L’ànsia d’oblit de
l’època fosca de la vida de l’anciana Mireia xocarà amb la persistència tossuda
de la realitat, que només serà sublimada per la comprensió familiar dels
condicionants que van determinar les seves conductes pretèrites. La Blanca
Busquets defineix amb claredat els trets
individuals de cadascun dels personatges i dibuixa, amb tocs precisos, els
espais geogràfics i domèstics on transcorren els fets. A la tercera part, ens
allibera de la tensió dramàtica que provoca en el lector les dues parts
anteriors. Ens ofereix un final feliç. El dolor, l’absència i la solitud d’una
Mireia de noranta-dos anys tornen a La Carena per retrobar la pau idíl·lica que
un cruel destí li arrabassà als catorze anys.
