Jo soc aquell que va matar Franco
Editorial Proa
Barcelona, 2018
ISBN: 978-84-7588-701-2
Pàgines: 256
Ressenya (Publicada al setmanri el 3devuit el 6 de juliol de 2018)
Aquesta obra va merèixer el Premi Sant Jordi 2017. Joan-Lluís
Lluís (Perpinyà, 1963) és escriptor, articulista, traductor i adaptador d’obres
literàries. La seva producció ha rebut guardons diversos: el Premi Joan
Coromines de la CAL per Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (2002); el Premi Joan Crexells per El dia de l’ós (2004); el Premi Crítica
Serra d’Or per Aiguafang (2008) i per
El navegant (2016) i el Premi Lletra
d’Or per Les cròniques del déu coix
(2013). És l’únic escriptor de la Catalunya Nord que ha desenvolupat la seva
carrera editorial al Principat.
El títol és un diàfan spoiler avançant-nos el final, realitat que no desvirtua el procés
lector. L’important, diria Cavafis, és el viatge. Obra escrita en primera
persona, amb una arquitectura argumental ben construïda i un personatge
principal de catàleg, l’Agustí Vilamat, borni des de la infantesa. El seu
periple vital el farà un heroi circumstancial. L’Agustí, com a narrador, alhora
que biògraf, esdevé el cronista virtual d’una època. A partir de la seva intrahistòria,
Joan-Lluís basteix una novel·la de política-ficció emprant el subtil recurs
d’una ucronia. (Gènere literari que planteja un univers alternatiu a partir
d’un punt històric de la realitat que coneixem).
Ens presenta
ficcionada una història alternativa a partir del 11 de juny de 1940. On seríem
si Franco s’hagués decidit a entrar a la Segona Guerra Mundial al costat de
Hitler i Mussolini? Remoure la gran traïció dels aliats (França i Anglaterra)
amb els republicans espanyols i catalans, justifica l’escriptura d’una novel·la
que podem llegir en clau d’actualitat.
Ens trobem davant d’un
llibre que genera defensors i detractors acèrrims. Les referències als
hipotètics canvis històrics que s’haurien generat amb la mort del dictador al
1940; l’entusiasme pel profund coneixement de la llengua catalana i la seva
expansió i conservació i les ànsies de veure algun dia una Catalunya
independent són alguns ingredients d’allò que per alguns pot ser considerat un
pastitx literari i per d’altri una metàfora de la lluita actual de l’independentisme
català.
En declaracions de l’autor a Anna Abella (El Peiódico,04-02-2108)
puntualitzava que no pretenia un assaig de política-ficció ni de
història-ficció. Inspirat per dos versos de Pere Quart de l’Oda a Barcelona: Malfia’t de la història / Somia-la i
refés-la” va construir aquesta ucronia amb evidents paral·lelismes, no
voluntaris, amb l’actualitat catalana.
