Mariana Salomão Carrara
Si no fos per les síl·labes de dissabte
Traducció: Pere Comellas Casanovas
Editorial: Les Hores
Barcelona: 1a edició, juny del 2025
ISBN: 978-84-129016-8-9
Págines: 180
Ressenya
Mariana Salomão Carrara, nascuda a São Paulo l’any 1986, és
escriptora i activista. Ha publicat contes, poemes i mitja dotzena de
prestigioses novel·les finalistes a diversos guardons al Brasil. Amb Si
no fos per les síl·labes de dissabte (2022) va guanyar el
Premi São Paulo 2023 a la Millor Novel·la de l’Any.
Tenir el llibre a les mans per primer cop desconcerta, tant pel
contingut gràfic de la portada —tres finestres obertes per on entrar en el
misteri narratiu que conviden a desvetllar—com pel títol de l’obra amb
majúscules d’un considerable cos de lletra. Un títol poètic, enigmàtic,
metafòric, oníric. Al llarg de la lectura anirem desentrellant el cúmul de
condicionants (si no fos per) amb què
l’autora construeix el relat. Textos delicats, foscos, amb un to irascible de
qui no pot oblidar el dolor ni lluitar per sobreposar-se.
Partint d’un insòlit i tràgic accident que provoca la mort de dos
homes, M. Salomão. ens endinsarà dins les vivències emocionals provocades per
la mort, la viudetat, la maternitat, l’amistat solidària, la resiliència
femenina, les relacions afectives... No
amaga una aferrissada visió crítica del rol dels homes a la seva vida familiar.
Per les pàgines aflora una constant reflexió metafísica sobre l’atzar
imprevisible que ens canvia la vida i ens empresona dins l’instant en què passa
la desgràcia. Això li succeïx a l’Ana, dona embarassada, viuda de l’André, que
ignorava la paternitat en el moment de la seva tràgica mort. La filla, na
Caterina, que està a la panxa de la mare no podrà sortir de l’espai de dolor
que la mare s’ha construït. Coneixerà al pare a través de l’amor trencat de la
mare. Ambdues aniran superant, al llarg de dues dècades, el trauma inicial
gràcies al suport d’una mainadera, la Francisca, i de la Madalena, viuda de
l’altre home implicat en l’absurd accident. Aquestes dones compartiran penes,
angoixes, ràbies, desconsols, desenganys..., però també, de mica en mica, goig,
optimisme, alegria, esperança. Per damunt de tot una fidelíssima amistat.
L’Ana és arquitecte. Mariana Salomão ens presenta la seva psique com
una casa buida, rígida, on els mobles són testimonis de la vida en parella amb
els quals, gràcies a l’ús de prosopopeies, estableix relacions de culpabilitat.
A la desconstrucció personal per la mort de l’estimat André i una maternitat en
solitari, allunada del món laboral, seguirà, temps enllà una reforma personal.
El mur de la seva solitud serà enderrocat per l’amistat de dues dones unides
pel dolor.
