El jardiner i la mort
Traducció de Marc Casals
Edicions del Periscopi
Barcelona. Primera edició: maig del 2025
ISBN: 979-13-87726-07-2
264 pàgines
Sinopsi
“Fatídic” en quant que la narració es construeix entorn de
la mort del pare del narrador. “Lleuger” per apropar-nos a la temàtica central
des d’un registre idiomàtic aparentment planer, carregat de grans dosis de
sentida humanitat. Gueorgui Gospodínov (Bulgària, 1968) és un dels autors més
importants de la literatura búlgara i europea actual. Obres, com Fizika na
tagata (‘Física de la tristesa’) i El
refugi del temps han estat traduïdes a una trentena d’idiomes. Guardonat
amb el Premi Booker Internacional 2023.
El jardiner i la mort
s’estructura en noranta-un apunts curts (capítols), un Epíleg i una Nota
Bibliogràfica. Pot semblar una novel·la més sobre el dol. Gospodínov escriu
sobre el dolor de presenciar el final d’una vida, la del seu pare. Ultrapassa el
cànon del gènere elegíac. El repensa magistralment i ens ofereix, sempre des de
l’escriptura del jo, una visió polièdrica sobre les relacions patern-filials al
llarg del procés de la malaltia terminal i la mort del pare. Barreja poesia
i filosofia epicúrea i budista amb elements narratius tradicionals.
El narrador recopila, en una llibreta escrita a mà, notes per
encadenar soliloquis de vivències, pensaments i reflexions d’un ampli ventall
de continguts. Sensacions sobtades, atrapades al vol, per confegir la matèria
narrativa: descripcions urbanes i rurals, records memorialistes, llistats
botànics, tasques jardineres, anecdotari no exempt d’ironia, vivències
familiars, entorn polític de la dictadura del socialisme búlgar: crònica d’una
generació, l’educació sentimental, l’evolució de la malaltia terminal, el món
hospitalari...
Des del traspàs del pare, l’autor es planteja com ens
relacionem amb la mort d’altri. Com ens qüestionem la nostra finitud
existencial. Com a escriptor Gospodínov relaciona llengua i mort. La mort parla
amb “llatinismes! El llatí és la llengua de la mort”. En la literatura cerca un
epitafi pel pare. Escollirà el de la tomba de Borges: Don’t
be afraid! Sense por… A la Nota bibliogràfica trobem la relació de
referències a autors diversos: Rilke, Montaigne, Epicur, Sèneca, Dylon Thomas i
Susan Sontag (La malaltia com a
metàfora). Metàfores i simbolismes són part essencial en el llenguatge.
Recursos evidents des de la primera frase: “El meu pare era jardiner. Ara és un
jardí”. El jardí, epicentre de la vida del pare, esdevé
símbol de la vida. Tot el que neix, mor. El ritme dels cicles de la natura ens
recorda l’irrevocable trobada amb la mort i la transcendència del goig de viure.
