Manuel Rivas: "Todo es silencio"

Amb Manuel Rivas vaig aprendre a La lengua de les mariposas (no tradueixo perquè el clixè semàntic el mantinc aixi a la memòria) que l'odi més ferotge pot sorgir de la mirada d'un alumne predilecte. Un relat icona de la guerra civil. La lectura de El lápiz del carpintero em transformà en un lector addicte a Rivas. Potser la imatge del meu pare, fuster, amb el llapis a l'orella mentre feinejava em va ajudar a penetrar en la història d'aquell llapis delator. És cert que Els llibres fan de mal cremar malgrat moltes intoleràncies viscerals i totalitarismes censuradors han estat, al llarg de la història, un excel·lent oxígen per avivar les flames de l'expoli cultural.
La seva darrera obra: Todo es silencio és un bany de narrativa poètica. Una invitació a paladejar una relectura, si no s'aconsegeix frenar l'ansietat de deixar-se anar pel pendent cronològic de la història descrita. Pàgines per degustar malgrat l'aspror i la sordidesa de la temàtica que fa de rerafons. Una lliçó magistral de sensitivitat en el moment d'escullir adjectivacions i d'una bellesa nítida en la metaforització de moltes descripcions. Una novel·la negra (per la temàtica), surant sobre una novel·la blava de mar (per la forma).