El riu d’Heràclit em passa mil cops pel mateixos meandres de la memòria i el fluix del temps s’atura davant l’eco del teu nom. I es rebel·la la sang enaltida del meu insubmís prometeus encadenat a l’enyor. I acabo acotant el cap davant l’evidència d’un adèu sense retorn. És el determinisme de l’atzar de la dolça i crua vida!. Una errada incorregible de la sintaxi incomprensible de la biologia del destí. El vent rabiós de les tempestes interiors, Mercè, se m’encalma davant la nítida llum d’aquesta tarda. I repeteixo el teu nom als quatre pàmpols que reposen sota la mirada adormida dels sarments despullats que acullen el repòs de les teves estacions eternes. Cada dia, des del teu tendre record, tasto el vi novell que premsà el teu afany de viure intesament ben a prop nostre. En aquesta hora, en què les ombres difuminen els contorns de la realitat, vagarejo per senderols d’antuvi. Sento el cos lassat. Mentre el sol daura la melangia de les vinyes, refaig el camí cap a casa assaborint els ocres tendríssims d’aquest capvespre tardoral. Amb la grapa de la collita d'imatges teves rememorades, forjo un tebi elixir per oferir un ebri glopet a l'esperança. Fidel al teu llegat segeixo vivencial, lletrut, sensibloide, amic dels amics... i irremediablement feliç! (Els arcàngels defugim dels inferns.) L'auricular de l'Ipod em consola,solidari amb Erik Satie. M'ofereix el seu intimista Gymnopèdie núm.1 que tant t’agradava, Mercè.
Parlem de tu
Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.
Miquel Martí i Pol. LLibre d'absències
