Realisme existencial amb Jaime Gil de Biedma?

Al gener d'aquest 2010 celebràvem el 20è aniversari de la seva mort. Confeso que els paràmetres existencials de les seves vivències van colpir-me, anys enrera, per la component autodestructiva que pouaven.

Avui he rellegit alguns dels poemes continguts a la "Antologia poética" (Alianza, 1981). He fullejat, per sobre, alguns paràgrafs de les seves memòries: "Diario del artista seriamente enfermo" (1974). Les cirumstàncies familiars em conviden a pensar en la fi de la vida. Tinc 62 anys, mai no he pretès ser un Dorian Grey. Debades no entenc el nihilisme que em transita per les artèries del pensament. Potser, em faig gran?

No volveré a ser joven

Que la vida iba en serio

uno lo empieza a comprender más tarde

-como todos los jóvenes, yo vine

a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería

y marcharme entre aplausos

-envejecer, morir, eran tan sólo

las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo

y la verdad desagradable asoma:

envejecer, morir,

es el único argumento de la obra.

Poemas póstumos - 1968