Ignoro l'enllaç sinàptic, que en un moment doloròs com aquest, em retorna la cançó de Lluïs LLach: VIDA. Avui, els mots també se senten orfes i cauen en el pou del mutisme, on trobar-hi la coherència sintàctica és quasi un exercici de catarsi metafísica.
Per fi, na M. Antònia -la meva estimada sogra- descansa en la pau que totes les ànimes bondadoses troben en traspassar el llindar de la vida biològica vers al paradís de les seves creences personals. Entre el Tigris dels propis valors i l'Eufrates de la coherència vital s'estèn un extens territori. Un paradís -tan real com l'alè que respirem o els batecs que impulsen la sang dels somnis per les artèries dels nostres fets- on arrela la perpetuïtat del record, on creix a onades la serena melangia de l'enyor i on les sinestesies de l'estimació cincel·len, a temps lent, el baix relleu mental que perfà l'evocació de qui en deixa.
Podria omplir el got de vent amb que paladejo el fred, quasi hivernal d'avui, amb bafarades farcides de sinónims de tristor. Podria buidar el càntir del cel de tota la pluja caiguda aquest matí, i que ens ha estovat les hores del seu comiat, tot bevent la fe de saber-la acollida pel Pare i amb l'espòs Josep Maria i amb el nét Oriol.
Fins i tot, arrossegat per l'insistent testimoni del seu obssessiu apostolat, de la seva exemplar resiliència davant el dolor, jo que converso con el hombre que siempre va conmigo, podria fer meu el desig d'Antonio Machado, aquell que espera hablar con Dios algún día. El meu agnosticisme no pateix d'apatia envers les vides que m'ensenyen a viure dignament. Na M. Antònia -la meva estimada sogra- malgrat les nostres discrepàncies ideològiques- ha estat una excel·lent pedagoga per assumir la competència de ser una persona ÍNTEGRA. Ens deixa el llegat d'un humanisme abocat a l'esforç, al gaudi en el treball quotidià, a la capacitat de superació, a l'austeritat, a compartir i difondre les pròpies creences, a estimar la música, a omplir de consol la solitud d'altri, a desprendre'ns dels bens patrimonials per afavorir el benestar dels seus, a mantenir enfortits els vincles afectius dins la família...
Ella ha traspassat, però QUANTA VIDA ens deixa rera l'estela de la seva finita existència.
Des del dolor punyent d'aquestes primeres hores sense tu, M. Antònia, un serè petó. Invertint una de les darreres frases llargues que em digueres: Gràcies, per fer-me tant feliç estimant la teva filla M. Antònia i la nostra Mar.
Bohèmia pels cels infinitis, t'arribi aquesta ària de Puccini -Mi chiamano Mimi- que tant vas escoltar!
Descansa en pau!
