L'art de portar gavardina
Editorial: Quaderns Crema (Mínima, minor, 106)
Barcelona, agost 2018
ISBN: 978-84-7727-599-2
Págines: 146
Sinopsis (Publicada al setmanari el 3devuit el 28-09-18)
Pàmies inicià a literaturitzar el camí de la
memòria familiar amb el conte “El nínxol” del llibre Cançons d’amor i de pluja (2013) on hi narra les relacions amb els
seus germans i amb son pare, Gregorio López Raimundo. Ara, amb
els tretze contes que configuren l’obra, i sobretot amb “No sóc ningú per
donar-te consells”, segueix explorant el
territori de les relacions familiars amb reflexives petjades autobiogràfiques: records
d’infantesa, la fantasia adolescent de ser fill de Jorge Semprún, les absències
de son pare, l’exili, els sacrificis de la mare...
El títol de l’obra resta justificat dins el
text on la gavardina esdevé metàfora de l’estil de vida elegant d’actors i
intel·lectuals; o símbol del camuflatge de polítics antifranquistes, clandestins
o exiliats.
La memòria familiar emergeix a mesura que
l’autor, en el seu fructífer procés creatiu, ha anat superant prejudicis, pors, reticències i inseguretats. Com Pàmies afirmava en una
entrevista amb Montserrat Serra i Albert Salamé, el passat 7 de setembre: “Jo
treballo amb la realitat, la memòria i la imaginació. Ho he fet des del meu
primer llibre. Però el que ha anat canviant és la proporció d’aquests tres
ingredients. En aquest llibre hi ha molt poca imaginació, molta realitat i
molta memòria”.
Pàmies ha fet realitat la primera frase del conte
“Nadala maternofilial”, on rememora la capacitat de superació de la seva mare,
Teresa Pàmies, qui sovint li repetia que l’avantatge de ser escriptor és que
tot el que vius és susceptible de convertir-se en literatura. En aquest conte,
explora l’evolució del propi procés creatiu, la tenacitat reaccionària de la
seva mare, en seguir escrivint, durant els darrers anys de la seva vida en un
geriàtric.
A partir d’un jo narratiu, present en la majoria dels
contes, construeix un autoretrat allunyat del narcisisme i la vanitat; dibuixat
amb voluntat de marcar la presència de la solitud i de constatar les absències.
El narrador es presenta debades com un perdedor, en decadència física, un
antiheroi que vol combatre absències, fracassos i els desencants de la
maduresa. Artesà perseverant de l’evolució del propi estil, un Pàmies lúcid,
irònic i reflexiu exposa vivències pròpies rememorades. A “Bonus Track”, conte
que tanca el volum, l’autor ens brinda un sincer exercici introspectiu de
valoració personal. “La imaginació és un laberint que t’impulsa a seguir hàbits
introspectius”, Pàmies dixit!
